articles d'opinió, crítica i agitació

D.N.I 37.966.044 o memòria  personal

si ho voleu (1985)

versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)

"It's now or never" (Elvis Presley) La història comença a "L'Est de l'Edèn" amb un James Dean entre descarat i descurat, l'escenari la Plaça Reial, primer als sòtans del "Tobogán", després davant, a la ja ara mítica "Jamboree". Esborronats pel brogit sincopat i el fum opacat de les cigarretes, el Jazz ens exculpava de l'emprenyada de l'arribada dels primers "marines" a les Rambles. Ben apretadets i a peu dret perquè quasi no s’hi cabia, al "Pastis"; moscatell, al "Portalon", ja més tranquils. Fem la primera conspiració i som ja, els primers capricis de la classe benestant, ja veus, nosaltres, fills que no havíem mamat la guerra. Encara mig maquisards llegim Sartre i Camus; de fons, Juliette Greco hi posa tonada i cançó, però... els trets diferencials i les distàncies que ens volíem marcar, eren tòpics només i poc aprofundits a sobre; "Bar-Restaurant del Col•legi d'Arquitectes" (El Setè Cel per a nosaltres), indret tranquil i selecte, talment un club anglès, ideal per a trobar-nos i poder parlar i ...a fora, a sota, Barcelona estrenant "Le Notte Bianche" de Dostoievki i Visconti o "Les Quatrecents Coups" d'en Trufaut, la conversa.. ? ves, si n’érem de irremeiablement gamarussos, d'en Cuixart o Max Frísch, Grillet o Sarduy i no gaire, no gaire abans, el single d’en Ray Charles; per tot, Aznavour i Richard Anthony: “Donnez-moi ma chance...” M'ensenyen Jacques Prevert i Borís Vían i jo, encara sóc convalescent d'aquella primera revolució copernicana de "EI retorno de los brujos" i els irrecuperables efectes que també provocà la mort sobtada del continu i tranquil xup-xup dels nostrats butxaca, Aldos Husley, Sommerset Maughan, Herman Hesse, Curcio Malaparte, Stefan Zeig, atrinxerats allí, imprescindibles des dels anys trenta. De l'enderroc, en surti la inèdita possibilitat d'atrevir-se a lligar caps per a un mateix i la Història, la Filosofia i qualsevol ciència, fins i tot la Literatura, ja no foren religions, sinó, propostes obertes i ara, no cal una fe sense preguntes, sinó, una pregunta en qualsevol fe. Bob Dylan canta amb l’harmònica, la guitarra i el que faci falta, "Subterranean Homesiks Blues" horrorosa i esquinçadament. Trobo a can Porter, la meva llibreria de capçalera, el recull de poesies completes d'en Papasseit, l’edició completa d'Ariel de l'any 62, aquella que després, completament exhaurida, acabaria sent piratejada per resistents autside, a fi de respondre a un absurd segrest de l'obra (encaparrats en litigis, els hereus de l'autor, impediren la seva reedició durant la tira d’anys, país!) He tingut sort en les meves facècies i ja de petit, a casa, vaig trobar-hi els llibres del pare, fins hi tot, qualcun de l'avi. Al Palau, s'hi presenta Mauríce Bejart i el seu ballet, resto astorat davant la fusió de martellades sincròniques i soroll de canonades mig buides, a la "música concreta" És clar, sempre he parlat i llegit en català però, al igual que la resta de passerells de la meva anyada, tot ho hem après en espanyol por el Imperio hacia Dios. Recordo el punch d'en Castillo Armas a Guatemala, a costa del pobre infeliç Jacobo Arbenç però, recordo més encara, aquella patètica rapsòdia en el Buda-Pest de l'lmre Nagy, ara que l'història es repeteix a Praga. Llegeixo "Homenatge a Catalunya" i "La revolta animal" de l'Orwell i també "Els de Barcelona" d'en H. E. Kaminsky. "She loves you...", "Michel", "Yesterday"...els Beatles s'ho fan tot seu i Liverpool, és el món. 1960 i no ho sé, neix Floquet de Neu a la Guinea espanyola, català il·lustre com qui més, a la galeria dels prohoms barcelonins. Allà al pervers imperi del sol ponent, a Berkeley, trobo en Norman O. Brown, I'Allen Ginsberg, en Paul Goodman i en Theodore Rossak. El fill de Karl Marx ara es diu Marcuse i Ruddy Ducher cau acribillat per la K.G.B que mena Washington, Ai no! que es la C.I.A. de Moscou. ¿..? Què voleu que us digui, no ho puc precisar ni concretar per més que m'hi entesti. Bar Versalles, lloc de cites i trobades, zona neutral entre veïns i socials, sóc llibreter i només arribar, m'integro al Poble de Sant Andreu i m'apunto a la militància de barris, Salvem Puig Antich! demanen, clamen, xisclen les parets del carrer i els polítics, només hi arrisquen uns funerals de compromís a la parròquia de la plaça d’Òrfila. Escolto llargament... Palestrina, Vivaldi, Bach. M'interessen els surrealistes francesos, Bretón, Zara, Aragon, Artaud... Ara la tonada ja és de Leonard Cohén i he deixat fa molta estona, Brassens i Leo Ferrer. Em flipen les diòptries d'en Pau Riba i completo les meves lectures amb Castoriades, Max Stiner, Panecoek, Rosa Luxemburg i E. Cioran, etc., mena de poti-poti de difícil païment i la testa, coronada ja pels llorers de tan excelsos paradigmes, m'esclata com un brollador de Montjuïc en la fosca de la nit barcelonina, milers de pètals fan un altre dibuix, i... Ai!, avi Kerouak, sóc hippie i neixo de bell nou. Maig del 68, és el moment dels situacionistes una flor esberlarà l’asfalt del carrer i prevaldrà sobre el gris... resa l'anunci de la Llibreria  El Borinot Ros en el primer Ajo Blanco marginal, el que  no es troba. Després passaran moltes coses, m'enamoraré platònicament d'en Pasolini i tu, espieta, ho guaitaràs pel forat, jo t'hi posaré el dit i et faré borni. Ulrike Meinhof cau empresonada i morta, la resistència ja no és possible i una llàgrima és com una papallona que se'n va i un adéu, és un foradet en el vestit socarrimat per la pólvora d'un tret molt pròxim. Finalment morirà el dictador, si però, ben tranquil i al llit, amb la complicitat de tots plegats i tal com era de preveure, quedaran cuejant i ben reviscolats, els veritables amos del país; descansi en la seva refotuda pau, per sempre. Potser férem sort, i.... Tolosa d'Occitania (Lleguadoc) era a la fi, nomes, un honorable cementiri per aquella vella C.N.T. que tan mitificàrem en un imprudent revival, ja que La noche de los muertos vivientes és una pèssima i trista pel·licula i qualsevol sindicalisme, enforteix i perpetua el sistema d'explotació de l'home per l'home, només cultura és revolució. Serem empaitats pels insaciables i estúpids cercadors d'alternatives i seran ells precisament, els qui al final, ens parlaran del desencís. Al parc Güell a les Jornades Llibertaries hi mancaren els convidats de luxe: Zapata, Prudomm, Magno, Malatesta, el princep Kropotkin i l'excels Bakunin, disfressats de herois de còmic, d'incògnit però, no gaire, eren a la festa d'en Sisa, a Qualsevol nit pot sortir el sol. Ja cap a casa que és tard i vol ploure, ens quedaran el cinema d'en Fassbinder, els guions d'en Woody Allen, la Musica Celta i els còmics de l'Hugo Prats per a rescabalar-nos de l'acció de tants i tants professionals del canvi i ja ho veieu, ara estan legalitzades la prostitució masculina i la xeringa, els subsistemes desapareixen i el centre del Imperi és Reagan. Em crec capacitat per afirmar que no tenim res perquè tampoc, res no hem fet verament i La Historia Magica d'España, L'Historia Interminable i la saga d'en Frodo i Bilbo són contes reals? pregunto. Sospito que nosaltres, els envellits catalanets, esdevinguts impotents, infèrtils i esplèndids, som elfs apunt d'embarcar-nos per anar a Valinor, el país irreal i tan formós de l'altre riba, allèn els emboirats i procel·losos oceans de les llegendes enllà tots els caralls montserratins i els oracles de Ripoll. I que carai volíem? No llicenciarem la casta tota dels militars, ni menys encara, abolirem el treball assalariat. La informàtica acaba amb la circulació dels diners però, el capital, és encara més present. En aquestes circumstàncies la meva alternativa musical a la rucada Punki-Rock són els Acordionistes dels Pirineus i que consti en acta, el Barça Triomfant me la porta ben fluixa. Malgrat tot, les etnicitats trasbalsaran les fronteres polítiques, bo és que un nou internacionalisme ho tingui ben en compte, i és que és ben injust, els papers són ja prèviament repartits, un a fora, l'altre a dins; el primer, posseïdor de la clau, tanca i obra; el segon, no és només, que no accepta el tancament, és que no suporta que hi hagi qui li tanqui i qui li obri. Senyor Solé Tura potser si que sou un bon forner, però.., amb tots els respectes, no ens cal una coca, ni un llonguet, no, no és una constitució, ni un estatut, és fer una prèvia amb el principi d'igualtat entre les parts. La paradoxa és que la sobirania no ha de ser del sobirà, sap?, malgrat l’etimologia, ha d'ésser dels súbdits avant le lettre. Senyor, l'autodeterminació sense prevenció ni previsió, només acte unilateral, que no és demanar, ni rebre, mon ami, es prendre i agafar i no em parli del passat, tot el que vull és verge i d'estrena, és l'impossible de tant realista. Escolti ! Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo directo a Barcelona, Barcelona és la utopia, sap? En català sisplau!
La història no acaba en Terra Lliure és clar, no val la pena. Ni encara menys apurant l'últim subsidi de l'atur. Acaba en una botifarra immensa a tot plegat. I doncs, digueu-me, penseu que en podíeu esperar altre cosa ?

des de la llibreria El Borinot Ros
Ramon (Tertúlia literària l'Harmonia del Palomar)

agrairé la teva critica. Gracies !