articles d'opinió, crítica i agitació

NO ÉS UN CANVI DE NOM,
ÉS UN CANVI DE MÓN, la cultura de la vida contra la cultura de la mort (1976)

versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)

   El fred i el silenci, una esgarrifança que no abriga la bufanda, la soledat i una sensació irreversible d’impotència, de fet consumat, caminen apressats, pels nostres carrers de Sant Andreu. Els vidres de les finestres, són entelats i un vent enutjós i inhòspit, xiula pels badalucs de les portes mal tancades i revenides. La polseguera i tots els paperots que a munts, s’alcen i voltegen a mig aire, s’amunteguen a per tot. Una buida llauna de conserva rodola avall, vers la cantonada a tomballons, clinc!, clonc!. Un gos dubitatiu, alça la pota i marca amb un càlid escolim d’orina, el rastre del seu pas. Els arbres del barri, ja fa temps que corsecaren qualsevol indici d’ombra i un sol pàl·lid i llunyà, exiliat, quasi no hi és. L’hivern, agegantant-se així, sobre nosaltres, sembla acabar amb tots els cicles de la vida. Una enganxosa boira baixa, puja per les ribes del Besós, del Poble Nou i Badalona vers Santa Coloma i Montcada, embruta la persistent roba estesa dels balcons amb pol·lució i quisca de suburbi, i..., la gent, s’ensorra cap el metro per anar a treballar...

No acabarà mai aquest hivern....?

I sí, mon amic, l’esperança i la lluita són creadores de vida i tot no mor definitivament, de veres, perquè a cada moment, hi ha un reeixir possible, una primavera en marxa que duu un nou món per estrenar, i el cel és blau, també aquí a ciutat. Els arbres ara corsecats, prenen nova sàvia que prompte germinarà i rebrotarà de nou, i res podrà impedir aquest redreçament, aquest irrefrenable intent de començar, de riure i riure per omplir el món d’alegria. Els controls dels vigilants que tot ho preveuen, no podran frenar el crit i la rialla si el poble, ha decidit sortir als carrers a celebrar-ho. I no valdran, ni les ordres i els decrets dels servidors de la cultura de la mort, ni les càrregues dels cossos repressius, ni les bales i els canons, ni el poder dels diners i les lletres de canvi. Res no els hi valdrà davant la vertadera PRIMAVERA, ja què nosaltres, la púrria d’aquest món, haurem restat del valor, el preu de les coses i... llavors, llavors..., de tan nostres que seran, no les comprarem, ni vendrem, les regalarem. La mateixa duresa de la pedra es commourà al veure’s i reconèixer-se així, i... s’esberlarà acte seguit, morta de vergonya. Traspassarem aquest forçat impediment de les llambordes i l’asfalt tan gris, perquè, ara, ja és l’hora. I és que volem trepitjar herba i collir la flor que hi naixerà. I és que tenim presa i no volem entretenir-nos. Els que estimem, serem set i font a la vegada i si molt convé, en la toixa rebregada dels cossos enfebrats pel desig, no ens doldrà perdre tots els líquids seminals en tan bella feixuguesa incontrolada. Estimarem així, pública i follament, a la vista de tothom i a la nostra manera, regalimant sobre el terra del carrer, suor i anhels, perquè s’hi filtri plenament a sota els peus, ben a dins, més enllà de les clavegueres i les rates, més enllà dels morts i els cucs, allí on encara quedi terra verge.

Si, si company, si que et parlo d’insurrecció, de rebel·lia i d’acció. Tinc pressa i sóc anarquista, i és clar que reivindico la bomba del Liceu i tots els actes individuals que siguin necessaris, per a lluitar contra l’ordre, contra els designis, contra les previsions, contra els sicaris, contra el seny, contra els bons costums, contra tots els servidors de la cultura de la mort. Jo, que sóc fill de la cultura de la vida, canto un visca permanent a l’alegria, al joc i la rialla. Xop de llibertat, no reconec cap límit que impedeixi arrencar i collir una a una, totes les flors dels camps, totes les estrelles del cel. Cap seguretat castrant podrà tampoc, amb el meu vitalisme anímic.

La primavera és la disbauxa, la follia, l’alegria i l’anarquia, el déu Pan o el banyut dels Pastorets, definitivament sobre la terra. Amor meu, els raigs de sol, talment sagetes de llum, passen entre les esbullades bleves negres dels teus cabells revoltats al vent, esdevenint-se tornassol com un aura de la santa vilania. Companya volguda, cremes quan et beso, i et beso, perdut en la dinsària del teu cos bru que tan estimo. Sóc feliç!

La cultura de la mort, sotmet i recargola, i del treball en profit d’altri, en fa mortificació reductora. La cultura de la vida, allibera i expandeix i... del joc en profit nostre, en treu partit enriquidor. El plaer expansiona fins ultrapassar els sempiterns límits dels temors castradors, fins a obtenir-ne la totalitat dintre nostre.

No és un canvi de nom el que volem per a no morir, és un canvi món...., i tota llavor germinarà a l'estació que ara comença. La consigna és vida!

Ramon (1976)

article editorial del primer numero de l’ITACA, revista llibertària de l’Harmonia de Palomar

agrairé la teva crítica. Gràcies !