articles d'opinió, crítica i agitació

NO ÉS UN CANVI DE NOM,
ÉS UN CANVI DE MÓN, la cultura de la vida contra la cultura de la mort (1976)

versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)

   El fred i el silenci, una esgarrifança que no abriga la bufanda, la soledat i una sensació irreversible d’impotència, de fet consumat, caminen apressats, pels nostres carrers de Sant Andreu. Els vidres de les finestres, són entelats i un vent enutjós i inhòspit, xiula pels badalucs de les portes mal tancades i revenides. La polseguera i tots els paperots que a munts, s’alcen i voltegen a mig aire, s’amunteguen a per tot. Una buida llauna de conserva rodola avall, vers la cantonada a tomballons, clinc!, clonc!. Un gos dubitatiu, alça la pota i marca amb un càlid escolim d’orina, el rastre del seu pas. Els arbres del barri, ja fa temps que corsecaren qualsevol indici d’ombra i un sol pàl·lid i llunyà, exiliat, quasi no hi és. L’hivern, agegantant-se així, sobre nosaltres, sembla acabar amb tots els cicles de la vida. Una enganxosa boira baixa, puja per les ribes del Besós, del Poble Nou i Badalona vers Santa Coloma i Montcada, embruta la persistent roba estesa dels balcons amb pol·lució i quisca de suburbi, i..., la gent, s’ensorra cap el metro per anar a treballar...

No acabarà mai aquest hivern....?

I sí, mon amic, l’esperança i la lluita són creadores de vida i tot no mor definitivament, de veres, perquè a cada moment, hi ha un reeixir possible, una primavera en marxa que duu un nou món per estrenar, i el cel és blau, també aquí a ciutat. Els arbres ara corsecats, prenen nova sàvia que prompte germinarà i rebrotarà de nou, i res podrà impedir aquest redreçament, aquest irrefrenable intent de començar, de riure i riure per omplir el món d’alegria. Els controls dels vigilants que tot ho preveuen, no podran frenar el crit i la rialla si el poble, ha decidit sortir als carrers a celebrar-ho. I no valdran, ni les ordres i els decrets dels servidors de la cultura de la mort, ni les càrregues dels cossos repressius, ni les bales i els canons, ni el poder dels diners i les lletres de canvi. Res no els hi valdrà davant la vertadera PRIMAVERA, ja què nosaltres, la púrria d’aquest món, haurem restat del valor, el preu de les coses i... llavors, llavors..., de tan nostres que seran, no les comprarem, ni vendrem, les regalarem. La mateixa duresa de la pedra es commourà al veure’s i reconèixer-se així, i... s’esberlarà acte seguit, morta de vergonya. Traspassarem aquest forçat impediment de les llambordes i l’asfalt tan gris, perquè, ara, ja és l’hora. I és que volem trepitjar herba i collir la flor que hi naixerà. I és que tenim presa i no volem entretenir-nos. Els que estimem, serem set i font a la vegada i si molt convé, en la toixa rebregada dels cossos enfebrats pel desig, no ens doldrà perdre tots els líquids seminals en tan bella feixuguesa incontrolada. Estimarem així, pública i follament, a la vista de tothom i a la nostra manera, regalimant sobre el terra del carrer, suor i anhels, perquè s’hi filtri plenament a sota els peus, ben a dins, més enllà de les clavegueres i les rates, més enllà dels morts i els cucs, allí on encara quedi terra verge.

Si, si company, si que et parlo d’insurrecció, de rebel·lia i d’acció. Tinc pressa i sóc anarquista, i és clar que reivindico la bomba del Liceu i tots els actes individuals que siguin necessaris, per a lluitar contra l’ordre, contra els designis, contra les previsions, contra els sicaris, contra el seny, contra els bons costums, contra tots els servidors de la cultura de la mort. Jo, que sóc fill de la cultura de la vida, canto un visca permanent a l’alegria, al joc i la rialla. Xop de llibertat, no reconec cap límit que impedeixi arrencar i collir una a una, totes les flors dels camps, totes les estrelles del cel. Cap seguretat castrant podrà tampoc, amb el meu vitalisme anímic.

La primavera és la disbauxa, la follia, l’alegria i l’anarquia, el déu Pan o el banyut dels Pastorets, definitivament sobre la terra. Amor meu, els raigs de sol, talment sagetes de llum, passen entre les esbullades bleves negres dels teus cabells revoltats al vent, esdevenint-se tornassol com un aura de la santa vilania. Companya volguda, cremes quan et beso, i et beso, perdut en la dinsària del teu cos bru que tan estimo. Sóc feliç!

La cultura de la mort, sotmet i recargola, i del treball en profit d’altri, en fa mortificació reductora. La cultura de la vida, allibera i expandeix i... del joc en profit nostre, en treu partit enriquidor. El plaer expansiona fins ultrapassar els sempiterns límits dels temors castradors, fins a obtenir-ne la totalitat dintre nostre.

No és un canvi de nom el que volem per a no morir, és un canvi món...., i tota llavor germinarà a l'estació que ara comença. La consigna és vida!

Ramon (1976)

article editorial del primer numero de l’ITACA, revista llibertària de l’Harmonia de Palomar

agrairé la teva crítica. Gràcies !  

escrits entranyables i altres....

versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)

Les cases de suro i el terra, molsa i serradures, el riu d'arrugat paper de plata i el cel, de cartolina negra perquè afigura de nit. Fa fred encara que la neu sigui només "blanc d'Espanya" espolsat pels damunts. El meu pessebre laic no celebra el començament de cap era, ni tampoc el naixement de ningú. Les meves figures de fang també són pastorets però, ni l’àngel, ni el dimoni hi tenen res a veure, la imatgeria hi rebusca el gest ferreny dels pagesos de la terra en una evident nostàlgia del món agrícola originari. En aquells temps quan els pastors de Catalunya eren transhumants, ara els hi naixien xais i bens, esdeveniment propiciador d'un cert retrobament familiar a redós de la llar i tot era una serena i sana alegria. Per Nadal cada ovella al seu corral.

Els astròlegs ens assenyalen el punt Capricorn, fineix l'agonia de la llum diürna i el sol, al periheli de la seva òrbita, reneix altre cop invicte després d'una llarga brega confrontat al fred i la mort. El solstici d'hivern és la festa dels nostres vells aclofats a la vora del foc, temorencs i enquimerats, tant per les oscil•lacions de les flames, com per les cabòries i els fantasmes mateixos que visitaren  en  Mr.Scrooge (Carles Dikens) i l'esperança encara...... demà migdia, els infants hauran ben espinyat el Tió i li faran cagar neules i torrons. L’esperança, perquè és un recomençament cíclic que ens abasta a tots en una natura triomfant.L’alegria se'n duu el baf de la nit, llisques el dit sobre el vidre entelat i, sents com la rufera a fora, repassa el sobre de les teulades, malgrat tot, demà els nens imitaran els cants dels ocells amb llurs xiulets d'aigua i tot serà viu i joliu.

Jo, agnòstic com sóc, una vegada més, també celebraré Nadal i transcendiré qualsevol bel•ligerància gaudint de l’esperit general de pau i germanor, però vull recuperar també, aquella interacció amb la natura dels nostres avantpassats com a reacció al desarrelament de l'home urbà, solitari i desplaçat dels seus ritus primers de comunicació i osmosi. Aquestes són diades de capteniment recollit, molt diferents de les de Sant Joan al solstici d'estiu, l’altre cap de l'any, que foren de follia i gatzara al carrer. Ara són la casa i la reflexió, atributs del vell, el que ens amara de blanor els cors i ens talla en sec qualsevol gosadia.

L’autentica tradició occidental no és ni molt menys, la judeo-cristiana, tardívolament imposada sota l’imperi Roma, sinó la que s'esdevé dels cultes panteistes d'lbers, Celtes i Germànics els quals tenien una visió globalitzadora de la realitat. El fora i el dins entaulaven diàleg i traspassaven l'aparent frontera, l'home es commovia davant d'un tot que a l'ensems el voltava i l'integrava, que es feia sentir i que parlava amb un llenguatge entenedor.

EXEMPLE: Els arbres semblen estireganyar-se amunt com intentant fugir cap al cel, les granotes es disposen a la vida i el gegant del capvespre s’apropa i apropa per ponent, ens agafa i estira l’ombra que ens penja i la fa per moments, un xic més llarga, més rara. En el racó més profund de! bosc, allí on els refilets dels rossinyols són pura ona i la gelor de les aigües quietes, avala una certesa de puresa. Jo, entre bardisses i vidalbes, enfredorit i erràtic, a la recerca de qui sap què,,., camino i avanço, apartant branques i joncs, D’aürt, veig en la boscúria, el furtiu llambrec d’uns ulls estranys, allí, com de guineu o gat mesquer, subrepticis i vigilants i, una esgarrifança irracional, ves a saber-ne el perquè..., em sacseja de dalt a baix, davant de tant inesperat encontre i, voldria fer-me fonedís, fugir... i, no puc, resto parat, atrapat, descobrint la pàl•lida nuesa sobre d’immens obscur del verd de l’estany, sentint, oint la fressa atorrollada d’unes passes xipollejant ben a prop , en la foscor rere la fronda. En tals circumstancies, el bon senderi no aniria més enllà i menaria fer-se escàpol, tan feble és el coratge i tan cara la vida. Rellueix com una cuca de llum i tot ella és fa rialla a la que decideixo mirar-la i,... la veig. La simple i minúscula voliaina sobtadament s’esdevé l’esplet de totes les roses de bardissa a l’espai de la nit, i es fa total, gegantina fins omplir tota l’arbreda sencera. Un segon, un eó.... inexplicable!, i de cop, els núvols eclipsen la lluna i no tinc res. Sé que l’eternitat és efímera però me la he trobat tan meva, tan meva... en un sol instant de follia que la vida res em valdria sense el record que m’ha quedat.

Segles i segles de rondalles mal contades han perfilat el llanguiment perplexa de l’observador, aquest ocasional i ridícul intrús que a voltes fa el pecat de profanar. La visió, fugaç, n’estic segur, sorpresa í recelosa com una feréstega salvatgina, era una fada del bosc. Ella, nimfa de l’aire, amb una pinta de nacre s’estava repassant llurs auris cabells, pugnant entretinguda i distreta amb les bleves esbulladisses que li queien esquena avall, fins quasi fregar els peus descalços, arran les glauques pedres dels marges fangosos del gorg.

Com posseït per un glop de mal passar i a desgrat del esquerp posat de la goja, vaig admirar-la i estimar, en aquell sobtat, instant etern de bogeria imprevisible, de tan totals sentiments. I és que en el trànsit crepuscular, jo, palplantat davant el portal que comunica els móns, era l’absurd, ella, la veritat certa d’una altre realitat. Jo, la tosquedat humana, ella, la bellesa absoluta d’un més enllà només pressentit.

Malgrat el migrat de tan furtiu ensurt ja va haver-n’hi prou i més. No oblidaré aquell event i per tal paratge arcaic, mai més no hi passaré, no fos cas que, oblidats els camins de la tornada i presoner de tants fugitius encants, restés allí, atrapat en un hivern etern per sempre. I deixem-ho així, que no ho vull fer malbé, esmicolant-ho tot amb les inevitables petiteses d’un simple judici racional.

La imatge autòctona de d’univers no ha deixat mai d’existir subjacent sota la obligada mistificació dels clergues cristians, adulterada pel sistema oficial de valors, soterrada entre moltes superposicions, com si fos un fòssil de quasi impossible recuperació. Gracia divina de Jehovà, déu dels bàrbars de l’Àsia pròxima (+) o del seu profeta Jesús de Natzarè. El poder i l'Església romana han aprofitat i esterilitzat tots els aquells cultes i tots els santuaris anteriors amb paraules que, malgrat el que diguin, no són d'amor, sinó de temor i por. Aquest amo que de fora ha vingut, és un patriarca autoritari que ens tiranitza arbitràriament.

Hores d'ara com qui engrapa l’aire amb la mà, haurem comprat la sort a tots els botiguers del barri i la sort, no es ven per quatre mals calés en rifes i rifetes de carrer. Vindran a donar-nos l'estrena, des de l’escombriaire que no escombra fins el carter que ens porta les factures.

Farem els oficis a l'antic culte als arbres i bastonejarem el tió o guarnirem l'arbre de Nadal amb boles de colors i estrelles de neu, talment una revolta contra l'aridesa de l'hivern, i es que els regals que hi pengem seran la màgica florida, primera revifalla d'un bon temps que s'albira, perquè és que....és tan bonic donar...! I l’endemà, a la taula, que el tec bé s'ho val, escudella de galets, pilota carn d'olla, després indiot farcit de prunes i pinyons, xampany Canals i Nubiola i a la tia Pepa li donarem un tall.

Santa Klaus, Papà Noel i Christmes Father són tres agents de les multinacionals enemigues i els Tres Reis, mags de l’orient...són els bel•ligerants d'aquí. Recoi! Deixeu en pau els infants, perquè senyors capitalistes, no sé si jueus o cristians, Nadal no es això, no provoqueu impunement des de T.V.s i tanques publicitaries amb tants metrallements d'enganyifes.

Ull amb llufes i demés gaites! Conciutadans! Si, si.., podeu estar-ne ben segurs, no, aquests americans que s'ho enduen tot, no han comprat encara la Sagrada Família, però és ben cert, avui l'Home dels Nassos passeja pels carrers i no tardaran a tocar les dotze campanades del Cap d'Any, menjarem grans de raïm i formularen! un desig.

Ja sé que aquí hi deixaré bous i esquelles i altre cop seré heterodoxa, incòmode per uns i altres, però, permeteu-me una afirmació: les tan repudiades i escarnides contradiccions són precisament, barricades per batre'ns en la sempiterna lluita contra la realitat Fa anys, temps dellà, just quan jo era primer secretari de l' Ateneu Llibertari de Sant Andreu de Palomar, la proposta d'un company ingenu, va deixar-nos a tots garratibats. Hom volia des de aquell indret sagrat d'obligats descreguts i menjacapellans, oferir al poble de Sant Andreu, una audició de cants gregorians a càrrec d'una coral montserratina. Meravellós! Inaudit! Alló era un moment estelat de l’historia del nostre món petit, d'imprevisibles conseqüències, sens dubte, que haguera potenciat, ben segur, una bona nova manera d'entendre el Nadal, si més no, el nostre entorn immediat se n'haguera ressentit. Però no, el fred de la nit i la simbomba fosca, aquesta mediocritat que preval arreu i aquí, se sent segura emprant clixés al us i tal com era de preveure, aviat esvaïren l'agosarat i espontani intent. Llàstima perquè altre cop els puritans de torn, frustraren una magnífica lliçó de civilitat dirigida a tots els arquistes benpensants de l'assenyat món normal antiutòpic i, qui sap si, tal vegada, haguera estat també profitós per reconciliar consciències enfrontades, que bona falta ens fa.

La vetlla de Nadal serà senzilla, a la llar dels meus, simbòlicament al costat dels qui recolzen la lluita a les drassanes del port de la ciutat de Bilbo, al costat també, dels altres cristians de Nicaragua, no he de filar prim quan el que està en joc és la dignitat i el redreçament d'un poble, també a Etiòpia, morint-me de vergonya mentre ells moren de fam.

Amb esparreguera i filferro he fet un coixí en forma de corona, hi he superposat petites branques d'avet i de bruc, pinyes esberlades, argelagues i gatoses, vesc i grèvol, espelmes amb regalims de cera, boles de colors metal•litzades i una petita campana. Finalment tot el conjunt, l’he muntat sobre el llum del menjador. La llum farà un joc d'ombres damunt les tovalles brodades quan assenyats celebrem el nostre Nadal.

Vols un bocinet de vesc....?
té, que et dono sort.


Companys i companyes de Sant Andreu.....

Salut i Bon Nadal !

Ramon ( Tertúlia literària L'Harmonia del Palomar )

(+) Bàrbar entès com estranger, en el sentit originari del mot. Apel•latiu llatí en contra dels pobles forans que jo he manllevat en defensa dels valors que van perdre's al ésser progressivament romanitzats. No negaré pas un cert sentit de provocació, tots els imperialismes em revolten.

agrairé la teva opinió

articles d'opinió, crítica i agitació

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE EL LLENGUATGE,
LA GENT I LA RELACIÓ

versió en àudio  (pots llegir i escoltar, simultàniament)

   En abordar els aventurats temes dels orígens del llenguatge, la cultura i la tècnica, especularia sense temença de caure en error, que aquesta nostra terra i també, totes les demés altres terres de l’home, comunitats i fogars originaris, primer foren ocasionals gresols on lentament es coïen al caliu, contínues i espontànies amalgames a sobre d’un solatge acumulatiu i ancestral amb el permanent efecte dinàmic del manxaire terrissaire avivant el foc, representat per la indefugible interacció amb l’entorn. I naturalment, sempre en sortia afavorida i prevalia, la resposta més idònia a les demandes del medi, la que més s'adaptava a cada nova definició o necessitat del clan primigeni. La gènesi de les paraules i els utillatges no deuen dissociar-se d’un mateix moment prometeic de creació, ni tampoc de l’emoció i la legítima sorpresa davant els recursos desenvolupats pel nostre propi magí al improvisar cada nova passera vers la civilització. És quan les hi donem nom que fem reals les coses, d’aquí la necessitat de les paraules. Però en el xup xup magmàtic de la cuita, l’aïllament absolut mai no correspon a la realitat i aquests llocs tan nostrats, també des de sempre, han estat inevitablement, zones de contacte i trànsit. Els rastres de visites i aportacions de fora, fàcilment poden detectar-se i a la llarga, no han desvirtuat el procés, si no que l’han reforçat i enriquit.

Malgrat tot i al marge del continu històric de les migracions pertorbadores dels diversos pòsits culturals, a les antanyasses més antigues la constant primera era com cal suposar, adaptar-se a la realitat circumdant. L’omnipresència d’un determinat ambient i la nul•la comunicació amb l'exterior, una mena d’insularitat general provocaven en el passat llunya, la diferència i la peculiaritat, clots etnològics diria ara jo (Per exemplaritzar el retrat de la situació, poblats amazònics a les clarianes del bosc.)

En aquest context obert de grans espais i escassa població, cal pensar que el cíclic trasbals de migracions més o menys massives, només haurà estat capaç de formar successives pàtines sobre aquest sòl primer. Són a tot estirar, les possibles conseqüències indirectes derivades de la caça, el pasturatge, el conreu excessiu de les terres, canvis climàtics, etc..., les que superposant-se, lentament hauran irradiat i escampat els diferents models arreu d’Europa sense anorrear totalment la tossuda pregonesa local.

La urgència de respostes immediates a estímuls molt propers hauran anat cristal·litzant el món peculiar, les idiosincràsies i els caràcters i sens dubte, han configurat nivells mentals específics dels quals la llengua seria només, l’aspecte més visible i cridaner.

En aquestes nostres terres meridionals, no obstant els diferents substrats i com a conseqüència de l’anorreament i substitució dels primers llenguatges protohistòrics (Itàlics, Etruscs, Celtes i Ibers), malgrat les oficials diferents normatives actuals repartides amb cert artifici, que volgudament separen a pobles i gent, traçaríem un arc amb solució de continuïtat, amb totes les parles locals del present, des de la punta de la bota Itàlica als confins de les terres de Múrcia i no apreciaríem en el recorregut, cap tall o dissemblança substancial que de veres marqués una vertadera frontera cultural. Esporgant aportacions espúries o determinats capriciosos localismes, gairebé podríem concloure que són formes dialectals d’una mateixa llengua, el llatí. I no només avaluant-ho en simple sentit històric, penso què, si ara mateix, tots plegats, fóssim capaços de crear i racionalitzar un modern estandar comú, efectivament podríem tenir encara, aquella llengua morta perfectament actualitzada i vigent, una mena de neo-llati que seria la Iingua franca de tota la romania, no gaire allunyada per cert, de les formes del nostre actual català. (Es il·lustratiu i simptomàtic constatar les proximitats que ni han amb la parla del Veneto i altres regions de l’Itàlia del Nord) Cal fer notar que en aquests àmbits propers, les diferències locals de l’antic llatí, antany parlat al Baix Imperi, no eren menors de les actuals entre les nostres llengües romances, avui tan separades políticament. Llavors un centre cívic i cultural ultramontà, Roma, ho aglutinava tot avant la letre i superava distancies i diferencies, però, el pas dels segles i una tradició interessada en no fer-ho visible, han tingut cura de difuminar-nos la noticia d’una realitat que no ha deixat mai de ser present. La urgència de solucions immediates per a garantir la pervivència del poder local justificarien el fenomen (Invasió dels pobles bàrbars primer i l’amenaça serraína sobre Europa desprès)

Circumstancies parelles són igualment presents a l’altre Mare Nostrum del septentrió, el Bàltic, amb les concomitàncies de les parles escandinaves i germàniques, d’Islàndia i Gran Bretanya fins a Lituània i Suècia. També el celtisme és un mosaic d'afinitats, ara si voleu, esmicolat i modernament molt residual sota predomini franc i saxó, damunt també, si em permeteu l’envolada, d’un antiquíssim vaporós i ahistòric substrat atlànfic-megalític d’origen camita, estès de Canàries i el Atlas fins a Irlanda i Escòcia, tal vegada constituït per possibles emigrants fugitius del canvi climàtic d’un Sàhara mes humit que l’actual desert, especulativa migració en plena edat de pedra, anterior a la posterior i ja històrica onada de pobles aris i caucàsics portadora del ferro, procedents de les estepes siberianes i ucraïneses. (Grecs, Llatins, Celtes, Germànics, Eslaus, etc...) pressentiment més que presencia, del que poca cosa hi podríem ja rastrejar però que ens donaria la clau potser, de la fantasia subliminal (Habitants del Món Faeric) i d’un munt de llegendes mitològiques comunes de tots aquests pobles tan amants del somni. Sigui comsevulla, dessota formalismes legals només pensats per separar, a tot Europa hi ha tot un altre món menys diferenciat i interconnectat del que algú ha pretès.

Les originals autentiques llengües autòctones de la península a poc a poc, van desaparèixer totalment de les nostres contrades, tan la provada prolongació bascoide dels Pirineus Occidentals, ben viva encara, als temps de formació dels primers comtats catalans i aragonesos, com també, les altres parles ibèriques de la costa i l’interior, i no deixaren més rastre que qualcun topònim, inscripcions fetes amb lletres d’alfabets no desxifrats o tal vegada potser, les diferencies, latents aquí, entre el català oriental i l’occidental, atribuïbles si mes no, a la particularitat subjacent de l’antic ilerget o no, si com sembla més enraonat, són degudes merament a les conseqüències de la pròpia auto organització medieval d’aquells indrets.

El traçat de vies de comunicació aproximà els diferents pobles de l’imperi i propicià una progressiva dinàmica de transaccions i intercanvi entre veïns vilatans (Mercats i Fires), llavors l'horitzó ja eren les comarques i les valls. Els sistemes muntanyosos o fluvials emmarcaren conceptes geogràfics més amplis encara i cal aventurar un servei de postes d'animals de tir o la navegació de cabotatge pel Mediterrani capaç de transportar mercaderies o d’esventar i propagar les noticies a banda i banda, amb demores de tan sols, d’un a tres mesos. (Es evident que ja molt abans, des de temps protohistòrics, els diferents pobles de la riba, més enllà de l’aventura i el mite, practicaven el comerç i tenien escampats profusió d’establiments i colònies arreu allèn les mars, dedicades a la salaó de la pesca, la ramaderia o a remotes explotacions mineres, Rodis, Foceus, Pèlags, Micènics, Etruscs, Tartesos, Fenicis, Númides, Cartaginesos i Egipcis... etc) Les aigües plàcides i rabejades dels mars interiors d’Europa, tan al nord com al sud, han propiciat sistemes de vasos comunicants d’una macro-cultura comuna.

La població hispanoromana vivia en grans urbs primer, residència de manufacturers artesans principalment i en cabaloses masies després, en règim d’explotació agrícola latifundista. Aquests potentats gaudien de totes les comoditats sobre una majoria de gent oprimida, els esclaus. Ben lluny i als confins de l’interior, encara servant llurs costums autòctones, autosuficients o vivint del pillatge, romanien incontrolats, nuclis d'aborígens escassament romanitzats. En general, la plebs de les metròpolis i immediates rodalies, anorreada, de limitada cultura i poques llums, malvivia i restava a l’ostracisme, primer esclava, després servil, sempre explotada per famílies privilegiades i benestants, les quals en la seva majoria, conservarien el seu status a través del temps a cavall de totes les èpoques, successivament hispanoromà, hispano-gots, muladís,...etc. (Ha de ser possible seguir amb solució de continuïtat, l’evolució de gentilicis i malnoms i si m'apureu, fins i tot, trobar el rastre en famílies actuals, quasi com a resultat d’una fixació dels gens) Aquesta elit mimètica del dominant fins a fondre-s’hi, sempre ha gaudit amb escreix d’avantatges i contactes cosmopolites i ha estat secularment per be i per mal, el vehicle de penetració de modes i formes foranies. Les subsegüents incorporacions de grecs, romans, gots, alarbs, jueus i francs han significat només, minses esclarides en els clans dirigents locals ja que sempre, els nou vinguts eren pocs i prompte quedaven assimilats per vincles de parentiu a la casta rectora i els qui acabaven prevalent eren els de sempre amb un nou transvestidament. El poder es el pecat original que explica totes les traïcions històriques.

No es tracte doncs, de trasbalsaments poblacionals ni de grans mogudes si no, d’adequacions a realitats diferents. Es la Classe, l’acumulació a cada llogarret de les nostres contrades, d'un capital humà enganxat a la terra, sorrut i mesquí. No només l’eixam de cortesans que han nodrit tradicionalment el seguici de les reialeses, els alts entre els més alts, si no dels que han perdurat aquí, pròxims, en viles i masos, acumulant riqueses i prebendes. L'avanç dels regnes cristians i les consegüents repoblacions a les marques de frontera, l’obertura de viles franques, el monacat medieval, sens dubte absorbiren tensions en un sistema en canvi permanent i poden en part, matisar la linealitat de l'exposició que us faig.

Queda clar que la fixació de normatives lingüístiques és fruit només de l’artifici de convencions polítiques consensuals amb el propòsit d’assolir a dins d’un determinat territori, un model d’entesa propi, en base a afinitats culturals, usos i costums compartits, trajectòria històrica comuna, xarxa econòmica per a garantir el consum amb l’òptima distribució dels bens, o simplement descarnades relacions de poder entre el petit i el més fort...etc. Per raons de convivència i eficàcia cal admetre doncs, la urgència d'un cert sentit utilitari malgrat que ha vegades, no sigui amb voluntat integradora (Exemples: dues normatives per una mateixa llengua, Portugal i Galícia, Macedònia i Bulgària i també actualment, a casa nostra, les actituds dels anomenats blaveros jugant amb les formes del valència, tenen la mateixa finalitat de dividir) no sempre reeixits (El deler felibritge d’en Víctor Balaguer i Frederic Mistral que apassionadament jo subscriuria ara mateix, per ressuscitar aquella parla poètica comuna de catalans i occitans)

En aquestes condicions, al obstinar-nos en el conreu de llenguatges estàndards prefixats, reduïm les possibilitats reals de comunicació. Les normatives han d’ésser tan elàstiques com per permetre la preferència de les modalitats locals i tot, la llengua, la historia, els costums i la tradició, deuen ser viscudes al món petit proper a la casa i la família com de fet, així ha estat sempre, oi més si resulta que, el pretès model de referència, és en clau d’un vergonyós, amagat i persistent desig d’aproximació i subordinació a un determinat centralisme peninsular que ja coneixem molt, a la forma utòpica d’un imperialisme inacceptable i gratuït, al despotisme il•lustrat i a l’elucubració dels governs en cort dels vàlids enciclopedistes dels austries i els borbons, els quals, graciosament, sempre han irradiat la política assimiladora que acomplia llurs molt cultes designis d’imposició, predomini i disseny unificador en aquest territori que per bemolls, ells s'han acotat i que tenen a be, anomenar Espanya amb el beneplàcit de còmplices ultramuntans de tota estofa.

Els forasters han de respectar la nostre realitat i aspiracions, oi més si, no són passavolants i pretenen quedar-se, han d’arrelar i s’hi han de sumar, car el projecte, ha d’ésser de tots plegats. Es fals aquell aforisme "que de fora vingueren i de casa ens tragueren". Però igualment qualsevol estereopatització imposada mutila el potencial creatiu de l’individu i a la llarga, fa insegura la convivència en la comunitat. Ai las!, hem de ser plurals i hem de ser també oberts i sempre, en permanent canvi, Països Catalans, uns alhora, diversos i múltiples. Cal albirar així doncs, un procés engrescador que faci andreuencs convençuts als metropolitans nou vinguts, si ho situem a les alçades de la nostre immediatesa.

Permanentment el protagonisme ha de ser dels interessats, sense intermediaris que ho desvirtuïn, sense pressupostos previs que els cenyissin i al marge de qualsevol instància que pretengui suplantar-los i ha de ser dintre el marc proper i abastable de l’entorn pròxim, barrí on es viu, lloc on es treballa perquè les decisions siguin responsables. Els acords han de ser la plasmació de la síntesi de tots els interessos discordants, compromís entre les parts que a tothom ha d’obligar sense anorrear tampoc la dissidència i fins hi tot, la secessió. Només en aquesta expectativa i la concreció dels designis que en resultin, rau el veritable projecte polític ideal.

De l’idea de la independència de la persona per decidir i obrar, se'n deriva la concepció de l’autodeterminació a tots els nivells i també igualment, la de recerca d’una federació entre els iguals, de baix a dalt, esglaonadament, primer barris, pobles i comarques, després Països Catalans, Iberia o tal vegada, Europa (?)

El present es conseqüència del passat i el continuum dels fets, una successió que no s'atura ni perdona però, l’ideal polític sempre ha de gravitar sobre un hodiern futur subsidiari i si abans, arbitràriament, hom ha estat subjecte d’injustícia i imposició ha de legitimar-se desprès, un principi ètic de restitució i compensació, talment una esperança de redreçament.

Ara que cada un dels pobles del món se sap dipositari d'una ànima col•lectiva, fidel exponent d’afinitats i costums ancestrals, sabem també, que l’alteració del devanir natural d’una comunitat ofegada per la incontrolada superposició d’aliens (estrangers: hispano parlants o no, tan se val), és causa de trauma i agressió al si social. Responsablement, si el nostre col•lectiu és abassegat per la força, cal reivindicar un dret de reparació. La solució d’aquests problemes passa necessàriament, per la lliure integració dels nous estadants però, la iniciativa ha de correspondre només als naturals del país, els quals amb cura i respecte, han de procurar indefectiblement, no desvirtuar llur pròpia essencialitat en el procés. La terra és terra de tots, com de tots són les aigües dels rius, els mars i l’aire que respirem, certament, però, no cal irrompre a casa de l’altre, violentant finestres, quan en realitat podem fer-ho per la porta gran i és clar, nosaltres tenim el dret a no permetre-ho. Si més no, la magnificència d’un país com el nostre, ha de provar que hi cap tothom, oferim doncs a desposseïts i apàtrides, la certesa d’una nova oportunitat i fem de l’altre, un de nosaltres, un dels nostres, exigint a canvi. només la lleialtat com altrament, sempre ja hem fet.

El contenciós obert entre els Països Espanyols (peninsulars i criolls americans) i els Països Catalans ha de resoldre els envitricolls del passat immediat transcendint qualsevol esquema previ que ho vulgui mediatitzar en profit d’una visió uniforme i com sempre, l’enemic interior és el primer obstacle. Nosaltres i la nostra inconseqüència.

Ramon

agrairé la teva critica critica. Gracies ! 

BLANC DAMASQUINAT SOBRE FONS GRIS

Vols lleguir una novel·la...? (Clica al mig, sobre "Fullscreen" i la pantalla et fara de faristol)

agraire la teva crítica. Gràcies !

clica sobre el quadre i podràs escollir la emissora que vols escoltar

escacs

LENT, LLUM I MATÈRIA

Jo que vaig ser sorra i sóc avui
cristall
per obra d'un gran foc,
jo que m'he sotmès
a l'exigent rigor de l'abrasiva talla,
tinc avui poder
de convocar la flama.
Així
el poeta i el neguit i la paraula
sorra, foc, cristall, estrofa, ritme
-ai d'aquell poema que no inflama!

David Jou

articles d'opinió, crítica i agitació

D.N.I 37.966.044 o memòria  personal

si ho voleu (1985)

versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)

"It's now or never" (Elvis Presley) La història comença a "L'Est de l'Edèn" amb un James Dean entre descarat i descurat, l'escenari la Plaça Reial, primer als sòtans del "Tobogán", després davant, a la ja ara mítica "Jamboree". Esborronats pel brogit sincopat i el fum opacat de les cigarretes, el Jazz ens exculpava de l'emprenyada de l'arribada dels primers "marines" a les Rambles. Ben apretadets i a peu dret perquè quasi no s’hi cabia, al "Pastis"; moscatell, al "Portalon", ja més tranquils. Fem la primera conspiració i som ja, els primers capricis de la classe benestant, ja veus, nosaltres, fills que no havíem mamat la guerra. Encara mig maquisards llegim Sartre i Camus; de fons, Juliette Greco hi posa tonada i cançó, però... els trets diferencials i les distàncies que ens volíem marcar, eren tòpics només i poc aprofundits a sobre; "Bar-Restaurant del Col•legi d'Arquitectes" (El Setè Cel per a nosaltres), indret tranquil i selecte, talment un club anglès, ideal per a trobar-nos i poder parlar i ...a fora, a sota, Barcelona estrenant "Le Notte Bianche" de Dostoievki i Visconti o "Les Quatrecents Coups" d'en Trufaut, la conversa.. ? ves, si n’érem de irremeiablement gamarussos, d'en Cuixart o Max Frísch, Grillet o Sarduy i no gaire, no gaire abans, el single d’en Ray Charles; per tot, Aznavour i Richard Anthony: “Donnez-moi ma chance...” M'ensenyen Jacques Prevert i Borís Vían i jo, encara sóc convalescent d'aquella primera revolució copernicana de "EI retorno de los brujos" i els irrecuperables efectes que també provocà la mort sobtada del continu i tranquil xup-xup dels nostrats butxaca, Aldos Husley, Sommerset Maughan, Herman Hesse, Curcio Malaparte, Stefan Zeig, atrinxerats allí, imprescindibles des dels anys trenta. De l'enderroc, en surti la inèdita possibilitat d'atrevir-se a lligar caps per a un mateix i la Història, la Filosofia i qualsevol ciència, fins i tot la Literatura, ja no foren religions, sinó, propostes obertes i ara, no cal una fe sense preguntes, sinó, una pregunta en qualsevol fe. Bob Dylan canta amb l’harmònica, la guitarra i el que faci falta, "Subterranean Homesiks Blues" horrorosa i esquinçadament. Trobo a can Porter, la meva llibreria de capçalera, el recull de poesies completes d'en Papasseit, l’edició completa d'Ariel de l'any 62, aquella que després, completament exhaurida, acabaria sent piratejada per resistents autside, a fi de respondre a un absurd segrest de l'obra (encaparrats en litigis, els hereus de l'autor, impediren la seva reedició durant la tira d’anys, país!) He tingut sort en les meves facècies i ja de petit, a casa, vaig trobar-hi els llibres del pare, fins hi tot, qualcun de l'avi. Al Palau, s'hi presenta Mauríce Bejart i el seu ballet, resto astorat davant la fusió de martellades sincròniques i soroll de canonades mig buides, a la "música concreta" És clar, sempre he parlat i llegit en català però, al igual que la resta de passerells de la meva anyada, tot ho hem après en espanyol por el Imperio hacia Dios. Recordo el punch d'en Castillo Armas a Guatemala, a costa del pobre infeliç Jacobo Arbenç però, recordo més encara, aquella patètica rapsòdia en el Buda-Pest de l'lmre Nagy, ara que l'història es repeteix a Praga. Llegeixo "Homenatge a Catalunya" i "La revolta animal" de l'Orwell i també "Els de Barcelona" d'en H. E. Kaminsky. "She loves you...", "Michel", "Yesterday"...els Beatles s'ho fan tot seu i Liverpool, és el món. 1960 i no ho sé, neix Floquet de Neu a la Guinea espanyola, català il·lustre com qui més, a la galeria dels prohoms barcelonins. Allà al pervers imperi del sol ponent, a Berkeley, trobo en Norman O. Brown, I'Allen Ginsberg, en Paul Goodman i en Theodore Rossak. El fill de Karl Marx ara es diu Marcuse i Ruddy Ducher cau acribillat per la K.G.B que mena Washington, Ai no! que es la C.I.A. de Moscou. ¿..? Què voleu que us digui, no ho puc precisar ni concretar per més que m'hi entesti. Bar Versalles, lloc de cites i trobades, zona neutral entre veïns i socials, sóc llibreter i només arribar, m'integro al Poble de Sant Andreu i m'apunto a la militància de barris, Salvem Puig Antich! demanen, clamen, xisclen les parets del carrer i els polítics, només hi arrisquen uns funerals de compromís a la parròquia de la plaça d’Òrfila. Escolto llargament... Palestrina, Vivaldi, Bach. M'interessen els surrealistes francesos, Bretón, Zara, Aragon, Artaud... Ara la tonada ja és de Leonard Cohén i he deixat fa molta estona, Brassens i Leo Ferrer. Em flipen les diòptries d'en Pau Riba i completo les meves lectures amb Castoriades, Max Stiner, Panecoek, Rosa Luxemburg i E. Cioran, etc., mena de poti-poti de difícil païment i la testa, coronada ja pels llorers de tan excelsos paradigmes, m'esclata com un brollador de Montjuïc en la fosca de la nit barcelonina, milers de pètals fan un altre dibuix, i... Ai!, avi Kerouak, sóc hippie i neixo de bell nou. Maig del 68, és el moment dels situacionistes una flor esberlarà l’asfalt del carrer i prevaldrà sobre el gris... resa l'anunci de la Llibreria  El Borinot Ros en el primer Ajo Blanco marginal, el que  no es troba. Després passaran moltes coses, m'enamoraré platònicament d'en Pasolini i tu, espieta, ho guaitaràs pel forat, jo t'hi posaré el dit i et faré borni. Ulrike Meinhof cau empresonada i morta, la resistència ja no és possible i una llàgrima és com una papallona que se'n va i un adéu, és un foradet en el vestit socarrimat per la pólvora d'un tret molt pròxim. Finalment morirà el dictador, si però, ben tranquil i al llit, amb la complicitat de tots plegats i tal com era de preveure, quedaran cuejant i ben reviscolats, els veritables amos del país; descansi en la seva refotuda pau, per sempre. Potser férem sort, i.... Tolosa d'Occitania (Lleguadoc) era a la fi, nomes, un honorable cementiri per aquella vella C.N.T. que tan mitificàrem en un imprudent revival, ja que La noche de los muertos vivientes és una pèssima i trista pel·licula i qualsevol sindicalisme, enforteix i perpetua el sistema d'explotació de l'home per l'home, només cultura és revolució. Serem empaitats pels insaciables i estúpids cercadors d'alternatives i seran ells precisament, els qui al final, ens parlaran del desencís. Al parc Güell a les Jornades Llibertaries hi mancaren els convidats de luxe: Zapata, Prudomm, Magno, Malatesta, el princep Kropotkin i l'excels Bakunin, disfressats de herois de còmic, d'incògnit però, no gaire, eren a la festa d'en Sisa, a Qualsevol nit pot sortir el sol. Ja cap a casa que és tard i vol ploure, ens quedaran el cinema d'en Fassbinder, els guions d'en Woody Allen, la Musica Celta i els còmics de l'Hugo Prats per a rescabalar-nos de l'acció de tants i tants professionals del canvi i ja ho veieu, ara estan legalitzades la prostitució masculina i la xeringa, els subsistemes desapareixen i el centre del Imperi és Reagan. Em crec capacitat per afirmar que no tenim res perquè tampoc, res no hem fet verament i La Historia Magica d'España, L'Historia Interminable i la saga d'en Frodo i Bilbo són contes reals? pregunto. Sospito que nosaltres, els envellits catalanets, esdevinguts impotents, infèrtils i esplèndids, som elfs apunt d'embarcar-nos per anar a Valinor, el país irreal i tan formós de l'altre riba, allèn els emboirats i procel·losos oceans de les llegendes enllà tots els caralls montserratins i els oracles de Ripoll. I que carai volíem? No llicenciarem la casta tota dels militars, ni menys encara, abolirem el treball assalariat. La informàtica acaba amb la circulació dels diners però, el capital, és encara més present. En aquestes circumstàncies la meva alternativa musical a la rucada Punki-Rock són els Acordionistes dels Pirineus i que consti en acta, el Barça Triomfant me la porta ben fluixa. Malgrat tot, les etnicitats trasbalsaran les fronteres polítiques, bo és que un nou internacionalisme ho tingui ben en compte, i és que és ben injust, els papers són ja prèviament repartits, un a fora, l'altre a dins; el primer, posseïdor de la clau, tanca i obra; el segon, no és només, que no accepta el tancament, és que no suporta que hi hagi qui li tanqui i qui li obri. Senyor Solé Tura potser si que sou un bon forner, però.., amb tots els respectes, no ens cal una coca, ni un llonguet, no, no és una constitució, ni un estatut, és fer una prèvia amb el principi d'igualtat entre les parts. La paradoxa és que la sobirania no ha de ser del sobirà, sap?, malgrat l’etimologia, ha d'ésser dels súbdits avant le lettre. Senyor, l'autodeterminació sense prevenció ni previsió, només acte unilateral, que no és demanar, ni rebre, mon ami, es prendre i agafar i no em parli del passat, tot el que vull és verge i d'estrena, és l'impossible de tant realista. Escolti ! Llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo directo a Barcelona, Barcelona és la utopia, sap? En català sisplau!
La història no acaba en Terra Lliure és clar, no val la pena. Ni encara menys apurant l'últim subsidi de l'atur. Acaba en una botifarra immensa a tot plegat. I doncs, digueu-me, penseu que en podíeu esperar altre cosa ?

des de la llibreria El Borinot Ros
Ramon (Tertúlia literària l'Harmonia del Palomar)

agrairé la teva critica. Gracies !